martes, 25 de marzo de 2008

Afrique, mon Afrique



















Entramos en la escuela.

Recitan en clase
tras ponerse en pie
por enésima vez tal vez
a coro de voz integral.

Recitan los muertos,
recitan los niños,
recitan la historia de un continente
teñido por la pena y la muerte.





Recitan a voz en grito los esclavos,
las mujeres, los niños, los heridos.




Recitan los desheredados,
recitan los olvidados,
recitan los fantasmas de los acobardados.







Recitan y gritan
"Afrique, mon Afrique"
el verso esperanzado
de este poema que lanzan al aire
alumnos diolas* como un dardo del pasado
bajo la uralita del tejado
mientras los rayos fugaces del sol
se cuelan por alguna grieta
para iluminar el aula de la escuela.

"Afrique, mon Afrique"
el verso esperanzado
de este poema que a continuación evoco
y que un día escribió David Diop si no me equivoco:



(*diolas: etnia que habita la región de Casamance)











Afrique














Afrique, mon Afrique,
Afrique des fiers guerriers dans les savanes ancestrales
Afrique que chante ma grand-mère
Au bord de ton fleuve lointain
je ne t'ai jamais connue
Mais mon regard est plein de ton sang.
Ton beau sang noir à travers les champs répandu
le sang de ta sueur
La sueur de ton travail
Le travail de l'esclavage
L'esclavage de tes enfants
Afrique dis-moi Afrique
Est-ce donc toi ce dos qui se courbe
Et se couche sous le poids de l'humilité
Ce dos tremblant à zébrures rouges
Qui dit oui au jouet sur la route de Midi ?
Alors gravement une voix me répondit
Fils impétueux cet arbre robuste et jeune
Cet arbre là-bas
a Splendidement seul au milieu des fleurs blanches et fanées
C'est l'Afrique ton Afrique qui repousse
Qui repousse patiemment obstinément
Et dont les fruits sont peu à peu
L'amère saveur de la liberté.




David Diop (1927-1961)


El maestro tiene el poema escrito.
El maestro lo tiene manuscrito.
***

2 comentarios:

Anónimo dijo...

M'ha impressionat tot el blog en general, les fotografies extraordinàries, amb un punt de mira tan personal i universal alhora. Però sobretot, i potser per la meva condició de mestra, m'ha calat molt endins aquest poema, aquesta escola, aquestes criatures, aquesta bellesa esclatant i continguda...

Isabel Barriel dijo...

Alegria,

Aquestes criatures, amb una sola veu, cridaven "Afrique, mon Afrique", i tot el poema, amb una convicció i una determinació que els nostres alumnes difícilment aconsegueixen. I el mestre, molt poc més gran, sabia que la seva feina servia.
L'escena, malgrat la calor ambiental, produïa calfreds.

Isabel